Digital Health: quan el repte ja no és innovar, sinó implantar
En els darrers anys, la salut digital s’ha consolidat com un dels principals vectors de transformació del sistema sanitari. Tecnologies com la intel·ligència artificial, la telemedicina o els sistemes de monitorització remota fa dècades que formen part de la conversa sobre innovació sanitària.
En els darrers anys, la salut digital s’ha consolidat com un dels principals vectors de transformació del sistema sanitari. Tecnologies com la intel·ligència artificial, la telemedicina o els sistemes de monitorització remota fa dècades que formen part de la conversa sobre innovació sanitària.
Tot i això, factors com els canvis demogràfics, la pressió creixent sobre els sistemes de salut o, especialment, l’impacte de la pandèmia, han accelerat la necessitat d’adoptar moltes d’aquestes solucions en entorns assistencials reals. Més que una irrupció sobtada de noves tecnologies, el que s’ha produït és un canvi en el context i en la urgència del sistema, fet que ha afavorit una major capacitat d’adopció i ha situat la salut digital en una posició cada cop més central dins del debat sanitari.
L’ecosistema de salut digital ha crescut de manera sostinguda durant els darrers anys, tant a nivell estatal com català. Segons informed de la BioRegió del Biocat, el sector de la salut a Catalunya compta amb més de 1.350 empreses, entre les quals destaquen 212 companyies vinculades al digital health. Aquestes xifres reflecteixen un ecosistema cada vegada més consolidat, amb capacitat de generar activitat econòmica, atraure inversió i desenvolupar solucions amb aplicació real en l’àmbit sanitari.
Tot i això, el creixement de l’ecosistema no elimina algunes de les dificultats estructurals associades a la implementació de la innovació en salut. El repte no és tant l’existència de tecnologia o de projectes amb potencial, sinó la complexitat de transformar solucions validades en pilots en adopcions escalables i sostingudes dins del sistema assistencial.
Aquesta diferència no és menor, ja que implica passar d’un enfocament centrat exclusivament en el desenvolupament tecnològic a un enfocament capaç d’integrar les condicions reals d’adopció dins del sistema sanitari. Això inclou no només els processos assistencials o els diferents actors implicats, sinó també la capacitat de construir models de negoci sostenibles des del punt de vista operatiu i econòmic. Al cap i a la fi, perquè una innovació arribi a consolidar-se, no n’hi ha prou amb demostrar-ne el valor clínic; també cal que existeixin mecanismes que en facin viable la implementació i sostenibilitat en el temps.
Una de les manifestacions més evidents d’aquest desajust és la proliferació de pilots que no arriben a escalar. Es desenvolupen solucions que funcionen en entorns controlats, que generen evidència i interès, però que no es consoliden com a part del sistema. Tal com stakeholders indiquen:
«Pilotem molt, però escalem molt poc.»
Aquesta situació no respon a una manca de validació clínica de les solucions, sinó a una manca de definició del seu recorregut. En molts casos, els projectes s’estructuren amb un focus en la demostració tècnica o clínica, però sense integrar des de l’inici els elements necessaris per a desenvolupar un model de negoci: mecanismes de compra, integració en processos assistencials, sostenibilitat econòmica, acompliment de la regulació i de la llei o adopció per part dels professionals.
Aquest punt és especialment rellevant, ja que la tecnologia no s’incorpora en un entorn neutre. La introducció de solucions digitals implica canvis en la manera de treballar, en la distribució de tasques, en la gestió dels pacients i en la presa de decisions. També requereix que el mateix sistema defineixi de manera més clara quines són les prioritats, les necessitats i els criteris d’adopció, un aspecte que encara avui presenta certs nivells d’indefinició i genera incertesa tant per als centres sanitaris com per a les empreses innovadores. Sense aquesta adaptació i alineació, fins i tot les tecnologies amb més potencial poden no arribar a consolidar-se com a solucions reals i transformadores.
En aquest sentit, la percepció dels professionals sanitaris és un factor determinant. Les eines digitals poden ser percebudes com una solució o com una càrrega addicional, en funció de com s’integrin en el seu dia a dia. La seva participació en el procés de desenvolupament i implementació es clau per garantir una adopció efectiva.
A aquestes consideracions s’hi afegeixen barreres estructurals que condicionen l’escalabilitat:
- La protecció de dades, els requeriments ètics i regulatoris, especialment sensibles en l’àmbit sanitari, introdueixen nivells elevats de complexitat en la implementació de noves eines digitals.
- Les dificultats d’interoperabilitat amb els sistemes IT existents i els requisits de seguretat informàtica compliquen la integració de noves solucions dins dels entorns assistencials.
- La fragmentació territorial i institucional provoca que les vies d’entrada, els criteris de validació o les prioritats assistencials variïn entre territoris, institucions i fins i tot entre centres d’un mateix entorn sanitari.
- Els models de finançament i reemborsament per compra pública, encara en evolució en l’àmbit del digital health, continuen generant incertesa sobre la sostenibilitat econòmica de moltes solucions.
- Els temps necessaris per generar evidència clínica allarguen considerablement els cicles d’adopció i consolidació dins del sistema sanitari.
Aquesta combinació de factors explica situacions en què existeixen solucions amb demanda però sense mecanismes clars per ser adquirides. El resultat és un ecosistema que genera innovació de forma sistemàtica, però que troba dificultats a l’hora de transformar aquesta innovació en impacte real real i sostingut més enllà de l’evidència d’un pilot.
En el cas del sistema públic, moltes d’aquestes barreres es veuen amplificades per la complexitat dels processos administratius i la necessitat de garantir criteris d’equitat, seguretat i sostenibilitat sistèmica. En canvi, els entorns privats poden mostrar una major capacitat d’adopció en àmbits vinculats a l’eficiència operativa o a la millora de l’experiència d’usuari, tot i que continuen existint dificultats importants associades a la validació clínica, la integració tecnològica i la consolidació de models de negoci sostenibles
En paral·lel, també és necessari posar el focus en la definició de la necessitat. No totes les solucions digitals parteixen d’una comprensió profunda del problema que volen resoldre. En alguns casos, la tecnologia es desenvolupa sense una connexió clara amb una necessitat assistencial i de pacients específiques, ni tenint en compte les necessitats de diferents tipus d’usuaris tenint en compte els principis bàsics de la bioètica, fet que limita les seves possibilitats d’adopció. De fet, moltes propostes no prosperen simplement perquè no s’alineen amb les necessitats identificades pel sistema ni pels usuaris d’aquestes.
Aquest desajust posa de manifest la importància d’entendre el context en què s’insereix qualsevol innovació en salut. Es tracta d’un entorn en què intervenen múltiples actors (professionals, pacients, cuidadors, familiars, institucions, empreses i finançadors) amb interessos i lògiques diferents. La viabilitat d’una solució depèn de la seva capacitat d’alinear-se amb tot aquest ecosistema.
En aquest escenari, pren especial rellevància la necessitat d’incorporar la visió de de les necessitats de tots els stakeholders, del model de negoci i d’implementació des de les fases inicials del desenvolupament. Això implica no només validar la tecnologia, sinó també entendre com s’adoptarà, qui la comprarà, com s’integrarà, com la faran servir professionals, pacients i familiars i quins requisits haurà de complir per escalar.
Integrar aquests elements des de l’inici permet reduir la distància entre innovació i implementació, i augmentar les probabilitats que les solucions arribin a tenir un impacte real.
En un context en què la innovació tecnològica continuarà avançant, aquesta capacitat d’alineació serà un factor clau. El repte ja no és generar més tecnologia, sinó assegurar que aquesta tecnologia es desenvolupa amb una comprensió clara del seu recorregut dins del sistema.
En última instància, el futur del digital health no dependrà tant de la capacitat d’innovar, sinó de la capacitat d’implementar. I aquesta capacitat requereix, més enllà de la tecnologia, una mirada estratègica que integri el mercat, els processos i a tots els actors implicats.